PART I:
Rosa Escanero és donant de sang des de fa 30 anys. Va començar als 27, després de l'embaràs del seu fill, però du compromesa amb la donació tota la seva vida. Del grup 0-, sempre va tenir clar que la seva primera donació seria després de complir els 18 anys, encara que no li van permetre per no arribar al pes mínim requerit. Compte Rosa que hi ha dos motius que la mouen. Considera que donar és ajudar a algú que ho necessita, a una persona que sense transfusions no se salvaria. I l'altre, el record dels plors d'un nounat, la mare del qual, a la que ella no coneixia, quasi mor en el part a causa d'una placenta prèvia.
Amb unes 130 donacions a la seva esquena, Rosa es sent orgullosa de saber que ha pogut ajudar a moltes persones que ho necessiten i que tendran "una bossa al seu costat que els suposarà poder curar-se". "Mentre la sang no es fabriqui, els donants serem necessaris. Tots hem de conscienciar-nos que no val anar a donar només quan les reserves estan baixes o quan hi ha una emergència. Al cap i a la fi, dedicar 30 o 40 minuts cada quatre mesos no és res. Sé que hi ha gent que pensa que si un familiar ho necessita, ja hi anirà, però és que potser hi ha persones amb familiars que no poden donar. No cal pensar només en l'entorn, sinó en totes les persones que ho necessiten", explica.
Ajudar als altres és una de les principals motivacions de Rosa, que sempre va tenir clar que volia ser donant. Per això, en complir els 18 es va anar decidida a donar, encara que al final no va poder. Per motius de pes, va haver d'esperar fins als 27 anys, després de tenir al seu primer fill. I precisament, després del part, va viure la que seria la seva segona motivació. Una nit, mentre ella era a la seva habitació de l'antiga Rotger, recuperant-se, va sentir els plors d'un bebè. Un nounat que estava en els nius de l'hospital, separat de la seva mare, qui es debatia entre la vida i la mort en la unitat de vigilància intensiva de Mare Nostrum.
"Record que vaig sortir de l'habitació i vaig anar a veure a aquell pobre nin. Em vaig trobar amb una infermera que em va contar que la mare havia tingut una placenta prèvia, que estava molt greu i que havien hagut de suspendre moltes operacions per a poder transfondre-li la sang a ella. Al final van haver de traslladar-la, perquè en aquells dies la Rotger no tenia unitat de vigilància intensiva. Quan vaig arribar a la meva habitació vaig agafar al meu nin en braços i no el vaig tornar a ficar en el bressol fins al matí. En aquest moment vaig desitjar que tothom pogués donar sang perquè aquesta al·lota, a la qual no coneixia, es recuperés i que el seu fill pogués gaudir d'ella i ella del seu fill. Més tard vaig saber que tot havia anat bé", compta amb to emotiu.
Sense donants, la història hauria estat molt diferents. Amb tota probabilitat, aquesta dona no s'hauria recuperat i el seu fill hauria quedat orfe de mare. La convicció de Rosa és una suma d'aquest record, com es pot salvar algú gràcies a un gest tan simple, i del seu desig d'ajudar als que el necessiten. Només ha faltat al seu compromís en quatre ocasions. L'embaràs de la seva filla i tres operacions. D'altra banda, fa 30 anys que dona sang.
🖋 Andreu Vidal Bustamante