PART II:
"A la UIB cada vegada hi ha més que donen i menys que ho veuen des de lluny. Així i tot, mai hem aconseguit el nombre de donacions, encara que sí que hem tengut més de 500 oferiments. És cert que tot suma, però em farà molt feliç el dia que arribem a l'objectiu del repte. El que sí que hem aconseguit és que després de tres edicions la gent està més conscienciada i la participació ha augmentat any rere any. És molt bonic quan arriba el bus i veus a un donant que et recordes que va ser difícil de convèncer. I ara està fent cua, acompanyat d'una altra persona a la qual ell mateix ha convençut. És una cadena molt positiva que no fa més que créixer", assegura Rocío amb un to entre alegria i satisfacció.
Per a ella, era molt important ajudar a traslladar la necessitat de donar en l'àmbit universitari. Per això, es va posar a contacte amb el Banc de Sang, que, juntament amb la UIB, va posar en marxa el #Repte500. Una manera d'acostar la donació als joves que, "potser, no estaven molt conscienciats".
Rocío insisteix en la necessitat de transmetre a la gent el valor de la donació, de reconèixer com a herois a aquells que posen el braç i de sentir com a pròpia la realitat dels pacients que requereixen transfusions de sang. "Quant estaries disposat a pagar per guanyar-li dos dies de vida digna a un ésser estimat amb una malaltia terminal? Jo ho vaig arribar a pensar i segur que seria un munt. Però no es pot. Depens de què una altra persona hagi arribat a posar el braç, perquè la sang no es pot fabricar".
Rocío coneix a molts herois, alumnes de la UIB implicats, la solidaritat dels quals "és un exemple per als professors". "Ens han demostrat que són molt generosos i crec que aquest puntet de generositat és el que li falta al professorat. No es tracta d'obligar, sinó de conscienciar a tota l'estructura acadèmica de la importància de ser un exemple".
Explica Rocío que no cal témer a la por. Que la primera vegada, molts dubten. No saben si pujar o no al bus, per la impressió que els provoquen la sang o les agulles. Ella els anima. "Al final ho fan i quan baixen estan contents i orgullosos, saben que han fet una cosa important. I aquesta sensació tothom hauria d'experimentar-la; no sols perquè has ajudat a salvar vides, sinó també perquè li has guanyat temps a un malalt terminal que podrà dir adeu amb dignitat", acaba Rocío, mentre pren aire amb un mig somriure.
🖋 Andreu Vidal Bustamante