PART I:
Luis és un petit heroi d'inesgotable energia, el seu superpoder és el seu gran somriure. Amb tan sols quatre anys s'ha enfrontat a una leucèmia que li van diagnosticar amb dos i a la qual gairebé ha derrotat. Durant diversos mesos de la seva curta edat, tot el que va conèixer van ser els passadissos i l'habitació d'un hospital. El seu pati de jocs en el qual "pràcticament va aprendre a xerrar". Pels seus pares, les transfusions que va rebre, sobretot de plasma i plaquetes, van ser essencials per a la seva millora. Ells ho tenen clar. Sense donants, la història hauria estat molt diferent i ara, no tindrien l'oportunitat de continuar abraçant al seu fill.
Luis va néixer a Cuba. Es va criar en l'entorn frenètic de l'hotel del qual el seu pare era director. Alegre, feliç, sempre corrent d'un costat a un altre. Fill del mallorquí Pedro Luis Vázquez i de l'alemanya Sabrina Vita, tornaven a Mallorca cada vegada que tenien vacances, per a visitar a la família i perquè el petit passés temps amb els seus padrins. A més, aprofitaven aquestes ocasions per a fer-li les revisions pertinents. Tot anava bé, fins que en "una analítica va aparèixer un indicador estrany". Sense pràcticament temps per a preparar-se, la seva vida va fer un gir brusc. Luis, amb dos anys i mig, tenia leucèmia.
"L'ingrés a l'hospital va ser el moment més difícil i no sé dir-te si no el record o si no vull recordar-lo", Pedro fa una pausa per a agafar aire. Se li enrogeixen els ulls i intenta continuar xerrant, però se li falla la veu i no aconsegueix articular cap paraula. Luis està assegut al seu costat, distret, beneït per la innocència de la infància. O és el que sembla, perquè com el seu pare explicarà més endavant, en realitat el petit, d'ara quatre anys, ha estat molt conscient de les seves circumstàncies.
Pedro mira al seu fill i somriu feliç. "El que has passat. Afortunadament som aquí i podem explicar-ho. Va ser tot molt ràpid. Incertesa. Desconeixement. La nostra vida estava a Cuba i ja no vam tornar. Luís va entrar a l'hospital rient. Així s'ha mantingut durant tot el procés. Mai ha perdut el somriure, inclús en els moments més durs i això ens va ajudar moltíssim a suportar-ho. En els moments difícils no volíem que ens veiés desanimats o tristos, per a no transmetre-li aquests sentiments. Sortíem de l'habitació un moment, preníem aire i tornàvem", compte.
Un somriure, molta energia i bosses de plaquetes i plasma van conformar el tractament de Luis. Des del 19 de setembre de 2018 fins a gairebé nadal d'aquell mateix any, l'hospital va ser la llar del petit, on pràcticament va aprendre a xerrar, i els passadissos, el seu espai de jocs. Recorda la seva mare un horabaixa en la qual ell estava donant voltes amb la bicicleta prop de l'habitació i van arribar dues infermeres. "Segons l'analítica que li havien fet estava molt baix de plaquetes i li duen una bossa per a fer-li la transfusió. Elles es van sorprendre quan el van veure tan actiu, ja que hauria d'haver estat cansat. Estic segura que aquesta energia va ser un dels factors que van propiciar que millorés", explica Sabrina.
🖋 Andreu Vidal Bustamante
Back to Top