PART II:
Encara que Estela no va necessitar a un donant de medul·la, sí que li van fer falta moltes transfusions de plasma i plaquetes. Sense aquestes, no hauria pogut superar el tractament, especialment la quimioteràpia agressiva que va necessitar abans del trasplantament. Per a ella, això significà la salvació. Era l'última bala en el carregador i va ser la que va donar en el blanc.
"Record que l'aïllament va ser dur. Estava tancada entre quatre parets blanques, sense poder fer res i sent adolescent. Però sempre he estat molt positiva i per a mantenir-me així, em posava vídeos de paisatges en la televisió i pensava en totes les coses que em quedaven per viure", Estela somrigui i afegeix: "Trobava a faltar els colors i aquesta és una de les coses que més record de quan vaig sortir de l'hospital. El sentiment de tornar a veure els arbres que hi ha en la carretera cap a Puigpunyent, on vivia amb els meus pares. Vaig començar a viure les coses d'una altra manera, d'alguna forma havia madurat i això ho vaig notar amb els meus amics. Va ser difícil adaptar-me de nou a l'adolescència real, perquè havia après a valorar altres coses".
Per a ella, la falta de consciència és un problema. Són moltes les persones que, per un motiu o un altre, no pensen en el bé que poden fer per algú que necessita una transfusió. "Si jo seguesc viva, és gràcies que va haver-hi persones que van donar en el seu moment. Sense elles, no hauria sortit de l'operació ni hauria pogut rebre el tractament que necessitava". Estela explica que la seva família està molt conscienciada, sobretot després del que li va passar a ella, però remarca que la gent no hauria d'esperar que li passi una cosa així o que un familiar necessiti sang. "Hauríem de valorar la donació. I si ens passa? Anticipant-nos li posam remei, perquè donar és salvar-li la vida a una altra persona".
🖋 Andreu Vidal Bustamante