PART I:
Era Nadal. No un Nadal qualsevol, sinó el que ho va canviar tot. En plena adolescència, amb tan sols 15 anys, a Estela li va començar a créixer un estrany bony en el coll que va arribar a tenir la grandària d'un puny. Li van diagnosticar un Limfoma de Hodgkin, però sense operar, no podien saber si benigne o maligne. I encara que al final tot va sortir bé, el que ella no sabia era el periple en el qual estava a punt d'embarcar-se. Que a causa del tumor perdria part de la tiroide i que, sense donacions de sang, no hauria pogut sobreviure a l'operació ni rebre els tractaments de quimioteràpia. Ara, amb 28 anys, tota aquesta experiència pot semblar llunyana, però ella la recorda com si no hagués transcorregut tant de temps.
El pas pel quiròfan va ser més complicat del que Estela i la seva família havien esperat. La grandària del tumor dificultava tot el procés, que en circumstàncies normals s'hauria resolt amb una punció; no obstant això, feia falta obrir i el coll és una zona delicada. Es toca la gargamella i assenyala el lloc en el qual tenia el limfoma. "Vaig perdre moltíssima sang i a més em van haver d'extirpar part de la tiroide. Em van començar a fer transfusions amb les bosses que tenien preparades, però a causa del sagnat, van haver d'anar a cercar-ne més. Els meus pares em van contar que quasi em vaig morir. Que de no ser perquè hi havia reserves de sang, no hauria sortit viva de la sala d'operacions", explica.
Per a Estela, les transfusions no havien fet més que començar, perquè ara els metges sabien que anava a necessitar quimioteràpia. Cada 15 dies rebia una sessió, així fins a arribar a les 16. Durant el procés, només podia menjar pures i dormir asseguda, ja que el tumor interferia en la respiració. A poc a poc el limfoma es va anar fent més petit, fins que pràcticament va desaparèixer. Estela tornava a ser una adolescent que anava a l'institut i que sortia amb els seus amics.
"En moments així tens una certa mania per si torna a sortir alguna cosa més, així que jo em tocava el coll a la recerca d'algun bony. Passats dos mesos vaig trobar-ne un. Van veure que era el mateix i van decidir reprendre la quimioteràpia. Van ser unes 16 sessions més i va desaparèixer de nou. Van passar uns 6 o 7 mesos fins que em va tornar a sortir. Va ser en aquest moment en el qual van decidir fer-me el trasplantament de medul·la i vaig tenir sort que podien utilitzar la meva. Em van fer afèresi durant una setmana, em van congelar les cèl·lules mare i em van donar químio forta. Passats 3 mesos em van fer el trasplantament. Jo feia 15 dies que estava aïllada i vaig haver d'estar encara 15 dies més", compte ella.
🖋 Andreu Vidal Bustamante