PART II:
Fill de donants, Quique va començar a donar sang en l'acadèmia de la base aèria de San Javier. Primer cada tres mesos, més tard cada tres setmanes quan van implementar la donació per afèresi a Son Dureta, dos o tres anys abans del seu accident. "Som aquí per a fer alguna cosa i si és positiu molt millor. Amb el poc que em costa donar, ho faig encantat. Vaig al Banc de Sang quan em citen i estic tombat durant una hora o hora i mitja mentre m'extreuen el component que necessiten. Les infermeres són les que decideixen si volen plasma, plaquetes o glòbuls vermells", compte el veterà donant.
La seva manera de parlar desprèn el compromís que sent cap a la donació. Per a ell, forma part de la seva rutina. Ho considera la seva responsabilitat. "El que m'omple és l'acte de compartir alguna cosa amb els altres", assegura.
És 0+, no fuma, no beu i du una vida sana. S'exercita cada dia. O bé corre 10 km o nada 8 i a conseqüència del seu accident, té reconeguda una incapacitat del 60%. En sis ocasions va estar a prop de la mort cerebral i va arribar a pesar 40 quilos, n'havia perdut 30. Durant tot un any, l'únic que va saber d'ell mateix era que es deia Quique, però no el seu nom de pila, que admirava a Xavi Torres i que era donant de sang. L'amnèsia, conseqüència del traumatisme, li havia fet oblidar tota la resta, fins i tot als seus pares i els seus germans que el cuidaven.
"Mentre estava a l'hospital vaig començar a al·lucinar en colors. En algun moment de lucidesa vaig veure en el televisor de l'habitació coses sobre Anglaterra, una correguda de toros. Llavors, vaig començar a pensar que havia tengut un accident torejant a Londres i que en qualsevol moment la policia em detindria perquè allà és il·legal". Quique riu mentre relata l'anècdota i recorda que va arribar a estar molt malament aquell any, com ell mateix diu. Riu perquè sap que va estar a prop de morir. Perquè sap que és millor gaudir de cada instant, Citant les seves pròpies paraules. «No estic boig, estic viu. Soc conscient de què em va passar, encara que no tots els meus records siguin de fiar. No vaig arribar a estar tan malament, així que no em vaig rendir. He tornat a donar, a bussejar i seguesc inventat, perquè vull i estic viu».
🖋 Andreu Vidal Bustamante